Introducció

En aquest web es transcriuen les 125 cartes, conservades fins avui, que el nostre pare envià durant el transcurs de la Guerra Civil a la seva mare Àngela i germana Agnès, de Balsareny.

Les cartes -en ocasions són targes postals– comprenen el període que va entre el març del 1937, quan s’incopora a les files de l’exèrcit republicà; i el gener del 1939, quan n’escriu l’última. Fet i dit, en resulta una mitjana d’unes cinc cartes al mes.

Aquesta notable producció epistolar obeeix bàsicament a dos fets. D’una banda, una disposició innata i autodidacta -forjada a còpia d’incomptables lectures-  a posar per escrit les seves inquietuds. No li feia mica de mandra d’agafar el llapis o ploma i posar-se a escriure tot allò que li venia al cap… o al cor. Tanmateix el fet d’estar destinat a Sanitat i en un front relativament tranquil afavorí que tingués temps per a llegir, escriure i, fins i tot, per a dibuixar.

D’altra banda, hi havia la lógica necessitat de mantenir un contacte que assossegués la mare i la germana, que patien sobremanera la separació de “l’home” de la família. Des de la mort prematura de l’espòs, als 30 anys, la vídua va haver de pujar sola els dos fills (d’1 i 3 anys), fet que forjà una unió molt estreta entre tots tres. Sabent-les patidores de mena, es veié en la necessitat d’apaivagar les incerteses respecte de la seva salut sovintejant les seves missives tranquil·litzadores (estic bo i bé) tot i explicant la part més amable dels esdeveniments.

Pertanyent a la lleva del 34, va ser destinat a la 33 Divisió, 138 Brigada Mixta, Batalló 549, Grup Sanitari, i, pel que es desprèn de les cartes, des del juliol del 37 sempre en terres de l’Alcàrria (províncies de Guadalajara/Conca/Madrid).

La destinació de les cartes era: Àngela Carreter i Vidal, carrer Francesc Ascaso, 45 Balsareny. (Abans de la guerra el nom del carrer havia estat Sant Domènec i després Santo Domingo)

Des de la sortida de Barcelona deixà constància que van passar per Cambrils (Parc Samà), València, Albacete, Jaen, Tembleque (Toledo) fins arribar al quarter general de Guadalajara. Ja a l’Alcàrria van fer estada a El Pinar de Canredondo, Sacecorbo, Sacedón, Espinazo i Villanueva de Alcorón. Aquest és l’últim topònim que apareix en l’encapçalament de les cartes junt amb la data. A partir de novembre ja no apareixen més topònims i, si n’apareix algun és ratllat per la censura militar.

Les cartes solen tenir una estructura semblant, amb l’aparició de certs temes recurrents:

-L’inici sol estar dedicat a fer control i balanç de les cartes rebudes i emeses. El mateix pel que fa a l’enviament de paquets i el seu contingut, i a la tramesa de diners (girs postals) a la llar familiar. Això comporta repeticions de contingut a les cartes per compensar aquelles que potser no arribarien al seu destí. Cosa que sembla no va succeir excepte en el tram final de la guerra.

-Seguidament una part dedicada a explicar la seva situació personal i les condicions de vida en cada un dels llocs on era destinat el seu batalló, remarcant sempre que no havien de patir per la seva salut.

-No sol mancar una part on reflexiona sobre els seus sentiments, el present, el futur, la guerra, l’amor…(amb especial menció de l’enamorament i relació que mantingué durant uns mesos amb una noia alcarrenya i que acabà tràgicament). Sovint també aconsella a mare i germana respecte d’afers domèstics i laborals, i els demana que li expliquin coses sobre la teca, l’hort, l’aviram, la feina, la fàbrica, les amigues, la vida al poble…

-Abans del comiat sol haver-hi també un balanç comentat de les cartes rebudes i emeses per part de familiars i amics.

-Finalment unes frases de comiat amb records per a persones determinades, i especialment, per a mare i germana. I en ocasions amb postdata o afegitons d’última hora.

En les missives apareixen amb freqüència els noms d’algunes persones: la Rossa (de cal Ros) és com familiarment anomenaven a una cosina de la mare (Maria Subirana Carreter) amb forts vincles amb els tres i que devia passar la guerra a casa d’elles. En Mosoll (Joan Teixidor) seria acabada la guerra el marit de l’Agnès. Apareixen també els oncles (Tonet, Pepet i Joan) i cosines (Àngela i Antònia), així com amics d’infantesa i joventut: els germans Llorenç i Ferran Planes, en Llimargues, Serarols, Cases, Riera, Vilà, Subirana. Pintó, Masplà, Mores…. Amigues de la germana (Guillerma, Margarida, Carme, Roser…) que, a instàncies d’ell, faran de padrinetes de guerra dels seus companys.

Utilitza sovint la primera persona del plural per narrar aquelles situacions que afecten a tot el col·lectiu, però fins i tot també, les més personals. En aquest sentit el to bel·ligerant i optimista dels primers mesos, on es mostra convençut que la guerra serà curta, que aixafaran el feixisme i forjaran una pàtria i un món millors… contrasta amb el “carpe diem” dels últims mesos quan, davant d’un futur cada vegada més incert, opten per gaudir al màxim dels moments de calma i tedi que els ofereix el front, tot esperant un ràpid final de la guerra per poder tornar al costat dels éssers estimats. Tanmateix, eren plenament conscients de la sort de romandre en un front poc actiu en comparació amb la d’altres companys que es batien en fronts molt més cruents, com el de l’Ebre.

Més enllà d’alguns punts i a part que s’han inserit per tal d’esponjar més el text i facilitar-ne la lectura, s’ha procurat conservar el text original sense corregir ni ortografia ni sintaxi.

Sigui la publicació d’aquestes cartes un humil homenatge als nostres pare, tieta, àvia… i, amb ells, a les malaguanyades generacions de dones i homes que els va tocar viure -o morir- una cruel guerra i, més tard, una eixorca dictadura que va esvair, temporalment, els anhels de forjar una Pàtria més digna, justa i lliure.

Josep i Jordi Griera-Cors

Desembre de 2018