Josep Fontana (Barcelona, 1931-2018)

(Font: diari Ara, 06/02/2017)

Historiador català i professor universitari


La seva trajectòria universitària s’inicia l’any 1956 quan es va llicenciar en Lletres. Després d’un curs  a Liverpool, va ser ajudant de Jaume Vicens Vives i Jordi Nadal a la Facultat de Ciències Econòmiques  de Barcelona (1957-66). Apartat de l’ensenyament per les autoritats franquistes per la seva militància política, va retornar a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1968. Es va doctorar en Història el 1970. Va ser catedràtic d’Història econòmica a la Universitat de València (1974-76). L’any 1976 va retornar novament a la Universitat Autònoma de Barcelona fins al 1990, que va passar a la Universitat Pompeu Fabra d’on fou catedràtic fins a la seva jubilació el 2001. En jubilar-se va ser nomenat catedràtic emèrit. El 1992, va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, institució a la qual va donar la seva biblioteca particular.

Va ser deixeble de Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives i va rebre influències de Pierre Vilar, Antonio Gramsci i Walter Benjamin. La seva obra s’inscriu en la línia de la historiografia marxista. Va introduir a Catalunya les idees d’escoles renovadores com els Annales i també les obres d’historiadors cabdals en la historiografia contemporània com Eric J. Hobsbawm, Edward P. Thompson i George Rudé.

Va escriure molts llibres, d’entre els quals destaquem:

  • La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820 (1972).
  • Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973).
  • Hacienda y estado, 1823-1830 (1974).
  • La revolución liberal (Política y hacienda 1833-1845) (1977).
  • La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979).
  • Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982).
  • La fi de l’Antic Règim i de la industrialització (1988).

A partir dels anys 1990, va prioritzar la reflexió historiogràfica i també l’anàlisi de les qüestions polítiques i socials més rellevants del món contemporani. Aquest treball es va reflectir en llibres com:

  • La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992).
  • Europa ante el espejo (1994).
  • Introducció a l’estudi de la història (1997).
  • La història dels homes (2000).
  • La construcció de la identitat (2005).
  • L’ofici d’historiador (2010).

Posteriorment va publicar:

  • Por el bien del Imperio. Una historia del mundo (2011). Obra de referència mundial sobre la guerra freda i les seves conseqüències.
  • El futuro es un pais extraño: una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (2013).
  • La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), que rebé el premi Crítica Serra d’Or d’humanitats (2015).
  • El siglo de la revolución: Una historia del mundo desde 1914 (2017).

També va ser impulsor i col·laborador de revistes d’història com Recerques i l’Avenç.

Va rebre medalles i distincions de les quals destaquem: el 2006 la Creu de Sant Jordi, el 2007 el Premi Nacional de Cultura i el 2018 la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.

 

Lliurament de la Creu de Sant Jordi, 2006 (Font: web Europapress 28/08/2018)

Estretament lligada a la professió d’historiador, cal destacar la seva implicació en nombroses iniciatives polítiques, culturals i cíviques dirigides a la transformació social, objectiu clarament alineat amb els valors de l’esquerra en un sentit ampli, que durant molts anys exercí especialment des de la militància en el PSUC (1957-1980). En aquest sentit, Josep Fontana defensava la utilitat social de la feina de l’historiador, com un element per entendre i transformar el món en el qual vivim.

Ha estat l’historiador català més universal. Tenia una gran capacitat per fer-se  les preguntes adequades sobre els fets passats i la seva relació amb el present. Va fer grans aportacions a la historiografia catalana i va ser molt crític amb la manera que es va fer la transició espanyola. Segons Borja de Riquer, Fontana “Va saber explicar com la Catalunya contemporània més avançada econòmicament i socialment havia sigut frenada per les classes dirigents espanyoles, que van prioritzar els seus interessos”. (Diari Ara 28-8- 2018)

Com a professor universitari va impactar i estimular els seus alumnes. I ha deixat, per tant, una gran influència en molts historiadors i professors universitaris i de secundària del nostre país, que ens en considerem deixebles ja sigui per haver assistit personalment a les seves classes, per haver-lo llegit o per haver-lo escoltat en congressos i xerrades.

(Font: diari Ara 17/12/2011)

Moltes gràcies, professor Fontana!!!